La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Gabriel Alomar i Villalonga (Palma, 1873 - El Caire, 1941)

Els primers anys

Gabriel Alomar i Villalonga neix a Palma el 7 d’octubre de 1873. Era fill de l’oficial d’intendència Joan Alomar Barbarín i de l’aristòcrata Margarita Villalonga Puig, emparentada amb els germans Llorenç i Miquel Villalonga. De fet, va ser pels consells de Gabriel Alomar que Llorenç Villalonga publicà en català la seva novel·la Mort de Dama, la qual prologà.

L’any 1880 la família vivia a Àvila, on començà el batxiller. A la mort de la seva mare el 1882, ell i la seva germana Aina es traslladaren a Palma. Finalitzà els seus estudis a l’Institut Balear, on més tard seria professor. Va tenir com a mestres alguns intel·lectuals destacats de l’època, que li despertaren una curiositat per multitud de temes que l’acompanyà tota la vida.

Estudis

En 1888 es traslladà a Barcelona per cursar els estudis de Dret, abandonant-los pels de Filosofia i Lletres. Durant la seva estada a Barcelona establí contacte amb els cercles catalanistes i amb les principals corrents estètiques que arribaven d’Europa. Quan encara era estudiant començà a escriure en la publicació palmesana La Almudaina sobre temes literaris i artístics. Eren els inicis de l’Alomar periodista.

El 1896 acabà la llicenciatura de Filosofia i Lletres, i començà a ser conegut com a periodista amb els seus articles a La Almudaina i al setmanari En Figuera (en aquest, sota el pseudònim «Biel de la Mel»).

Les primeres passes d’un intel·lectual

El seu pensament reflecteix les actituds del Modernisme i d’un nacionalisme d’esquerra no gaire compartit pels mallorquins del seu temps. Els articles i assaigs que es recullen són un compendi d’aquest ideari i un exponent de l’estil apassionat i brillant de l’autor.

Amb la crisi política de la Restauració començà a estructurar el seu pensament, que es perfila allunyat de la política de La Lliga (nacionalista però conservadora) i del republicanisme d’Alexandre Lerroux (pel seu violent anticatalanisme).

Ja en el context de la Setmana Tràgica es manifestà com a republicà, liberal, antitradicionalista i anticlerical. Les seves idees es fonamentaren en Valentí Almirall i els escrits de L’Avenç i El Poble Català. Els esdeveniments d’aquells dies i la repressió posterior li fan prendre un intens compromís social. Al míting celebrat a Palma el 31 d’octubre de 1909 va ser l’únic orador que s’expressà en català. També fou l’únic relativament respectat per la premsa de dretes. I és que, encara que molts no comprenguessin les seves idees, era considerat com un dels intel·lectuals més valuosos de l’illa. Mostra del seu prestigi fou la relació que mantingué amb alguns dels erudits més reconeguts de l’època, com ara Unamuno, Azorín i Pío Baroja.

Les seves tesis nacionalistes foren exposades en dues obres fonamentals: Catalanisme Socialista (1910) i Negacions i afirmacions del catalanisme (1910). Molt preocupat per l’estètica, teoritzà sobre el Modernisme –moviment amb el qual s’identifica bona part de la seva producció literària–, tot i que ja des de 1904 tractà el Futurisme. El seu assaig La estética arbitraria (1904-1905) va ser una important reacció en contra del Naturalisme. El 1911 publicà La columna de foc, on recollia la seva producció poètica en català, que va ser qualificada de ‘parnassiana’.

La seva obra més popular d’aquest període fou El Futurismo, a partir d’una conferència impartida a l’Ateneu de Barcelona el 1904. Va ser una obra escrita abans de què Marinetti publiqués el seu famós manifest.

Periodista

Bona part del prestigi de Gabriel Alomar es construí a partir de la seva tasca com a periodista. Mostra d’això va ser la campanya nacional per demanar la revisió del procés de Francesc i Guàrdia, i d’un seguit d’articles en contra de la pena de mort i de la repressió del govern de Maura que marcaren tota una època.

Tot i que habitualment escrivia en castellà (com en els diaris progressistes El Imparcial o La Nación, entre d’altres), també escrigué en català i defensà la normalització de la llengua.
Des de 1904 va ser col·laborador habitual de El Poble Català, on signava amb el pseudònim «Fòsfor». Igualment participava a d’altres publicacions catalanes com La Veu de Catalunya, Puput o L’Esquella de la Torratxa. A Mallorca publicà diversos articles a El Obrero Balear, portaveu del socialisme mallorquí, o El Día.

El període comprés entre 1910 i 1920 suposà la seva esplendor com a periodista i escriptor. El 1911 sortí a la llum La columna de foc; seguirien La guerra a través de un alma (1917), Verba (1918) –amb pròleg d’Azorín–, i La formación de sí mismo (1920).

Catedràtic

Fou professor auxiliar de l’Institut Balear entre 1901 i 1909, catedràtic de Literatura a Gijón (1911), catedràtic de Llengua i Literatura castellana a Figueres (1912) i, al 1920, es traslladà novament a l’Institut de Palma. Allà ocupà primer la càtedra de Llatí, i després la d’Història de la Literatura Espanyola. Entre els seus companys a l’Institut comptà amb destacats intel·lectuals, i també tingué alumnes tan rellevants com Bartomeu Rosselló Pòrcel.

Mantingué una dura polèmica amb el filòleg i canonge Antoni Maria Alcover, que l’atacà per les seves idees progressistes, a causa de les quals va mantenir bones relacions amb els sectors més avantguardistes de l’illa i amb la Federació Socialista Balear. Reincorporat a l’Institut el 1935, ocupà la càtedra de Llengua i Literatura Espanyola.

Signà el Missatge als mallorquins i la Resposta als catalans, on es feia una recapitulació de les relacions històriques entre Catalunya i les Balears i sobre l’aportació mallorquina a la Renaixença, i expressava la voluntat de mantenir en el futur relacions basades en la comunitat de llengua i, per tant, de cultura. El context de la redacció dels dos documents era la crisi europea provocada per l’expansió del feixisme, el nazisme contra el comunisme i els règims democràtics. Els signaren 153 representants de la cultura de Mallorca.

El 18 de juliol de 1936 no era a Mallorca sinó a Madrid, acompanyat del seu fill petit. Va ser nomenat ambaixador a Romania, però no obtingué el plàcet del govern. Per gestions del seu amic Nicolau Owler, fou nomenat encarregat de negocis a El Caire el setembre de 1937. S’hi traslladà, i allà hi morí el 7 d’agost de 1941.

Família

Gabriel Alomar es casà el 1901 amb la pollencina Margalida Cifre, amb qui tingué deu fills, entre els quals destacaren Víctor Alomar Cifre i Joan Alomar Cifre.

Víctor Alomar Cifre (1910 – 1983) fou periodista, tot i que havia començat a estudiar Medicina a Barcelona. Quan esclatà la Guerra Civil dirigia el suplement El Obrero Balear juntament amb Ignasi Ferretjans. Quan el seu pare fou nomenat ambaixador a Egipte, l’acompanyà com a secretari particular. Després de la mort del pare, va viure a l’exili fins que tornà a Mallorca el 1950.

Joan Alomar Cifre fou periodista i considerat membre del grup ultraista mallorquí. També era maçó i formava part de la Lògia Renovación. En començar la Guerra Civil es trobava a Mallorca, i va ser empresonat pels franquistes. Salvà la vida per intercessió d’amics i deixebles.

Polític

− El 1916, juntament amb Marcelino Domingo Sanjuán (1884-1939) i Francesc Layret Foix (1880-1920), intervé en la fundació del Bloque Republicano Autonomista, contrari a l’aliança amb el Partit Republicà d’Alexandre Lerroux (Pacte de Sant Gervasi). En el seu programa electoral es definia com a republicà i catalanista, defensor de l’autonomia de Catalunya i alhora reivindicador de les llibertats obreres. El 1917 passà al Partido Republicano Catalán de Lluís Companys, partit que es convertiria l’any 1931 en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
L’any 1919 fou elegit diputat per Barcelona per aquest grup. La seva activitat política i cultural es projectava sobre el Principat més que sobre Mallorca.

− El 9 de setembre de 1918, al dia següent de les commemoracions del XII centenari de la Batalla de Covadonga, publicà un article a la secció Los lunes de El Imparcial, on fa una exaltació de l’element islàmic.

− El 1920 fundà la Unió Socialista de Catalunya, per la que fou elegit diputat per Barcelona el 1931. El 9 de juliol d’aquell any prengué possessió del càrrec, però hi renuncià el 21 d’agost, canviant el seu escó pel de Mallorca. Participà activament a l’Avantprojecte d’Estatut de les Illes Balears, defensant la federació de territoris autòctons i pensant en una Federació entre les Illes i Catalunya (l’article 13 de la Constitució republicana prohibia la federació de les regions autonòmiques). Va esser nomenat president de la Comissió d’Instrucció Pública del Congrés. El 5 de maig de 1933 renuncià formalment a la seva acta de diputat.

− L’any 1932 fou nomenat ambaixador de la República a Itàlia (1932-1934), on conegué Ramón del Valle-Inclán, que llavors era el director de l’Escola de Belles Arts de Roma.

− El 1937 embarcà a Egipte juntament amb el seu fill Víctor, on fou nomenat ministre plenipotenciari pel Govern de la República a El Caire. Acabada la guerra, va perdre el càrrec, però residí a la ciutat com a exiliat polític fins el 1941, any en què morí. Allà també es dedicà a l’ensenyament i al periodisme, i va escriure a Le Journal d’Égypte amb el pseudònim «Albert de Beaurocher».

− El 8 d’agost de 1977 arriben a Palma les despulles de l’intel·lectual Gabriel Alomar, després de més de trenta-sis anys fora de l’illa. Per organitzar el retorn, el dia 6 d’agost va tenir lloc una reunió decisiva a la cafeteria “Almudaina” de Jaume III, que comptà amb representació de totes les forces polítiques i culturals mallorquines. L’autor de La ciutat futura havia tornat de l’exili.

− El 30 de novembre de 1983 l’Ajuntament de Palma el proclamà fill il·lustre.

La seva obra

− La seva obra literària és fonamentalment assagística. El seu primer llibre, Un poble que es mor. Tot passant (1904), recull articles que evoquen les impressions d’Alger i la defensa de la cultura del nord d’Àfrica, amenaçada pel colonialisme. Es va editar a Catalunya juntament amb els articles publicats a El Poble Català, que representen la seva projecció cap a Barcelona.

− En la conferència titulada El futurisme, pronunciada el 1904 i publicada l’any següent, perfila el seu pensament literari i polític, caracteritzat per un catalanisme no únicament com a moviment literari, sinó amb projecció social i que fuig de les concepcions romàntiques. És un manifest on exposa el seu ideari modernista, concebut des d’una perspectiva nacionalista, regeneracionista i de lluita per vèncer l’endarreriment de la societat catalana sorgida de la Restauració.

− Formulà el seu pensament estètic en els articles de L’estètica arbitrària (1904-1905).

− El 1906 intervé al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb una conferència que planteja la unificació de l’ortografia catalana.

− A la conferència De poetització (1908) exposa que la poesia és l’expressió de la bellesa i de l’aspecte més sublim de la vida humana, i l’equipara amb la veritable religió.

− El 1911 publicà el recull poètic La columna de foc.

− El procés Ferrer, publicat a El Poble Català, és un notable article demanant la revisió de la condemna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Amb motiu de la seva execució i de la de Joan Rull, presentà la ponència titulada La pena de mort al Congrés de la Llibertat, celebrat a Barcelona el 1912, que és un breu assaig contra la pena capital (Biblioteca de la Revista de Catalunya).

 La guerra a través de un alma (1917) és un recull d’articles ja publicats, als quals s’afegeixen El frente espiritual (1918), Verba (1919), La formación de sí mismo (1920) i La política idealista (1923).